La magdalena de Proust

"En el mismo instante en que ese sorbo de té mezclado con sabor a pastel tocó mi paladar (…) el recuerdo se hizo presente (…) Era el mismo sabor de aquella magdalena que mi tía me daba los sábados por la mañana. Tan pronto como reconocí los sabores de aquella magdalena (…) apareció la casa gris y su fachada, y con la casa la ciudad, la plaza a la que se me enviaba antes del mediodía, las calles…".

Marcel Proust, Por el camino de Swann (En busca del tiempo perdido)


El dinar s'estava desenvolupant agradablement. Servei discret, amable i eficient. Temps entre cuina i sala ben coordinats. Presentació impecable, des de la vaixella a les salses. Qualitat, sabor, color. Però a aquell banquet en diversos actes li faltava l'ària central que el fes memorable. I va venir, discretament, amb l'avant-penúltim plat. Uramaki i nigiri. El cambrer va recomanar menjar-los de dreta a esquerra, de menys intensitat a major sabor.

Algú va començar pel revés i va dir, amb un punt de tristor, que certament, després del nigiri d'anguila tot tenia menys gust. Un altre va posar tal cara de sorpresa en tastar el darrer, cridant l'atenció absoluta dels altres comensals, que van treure la càmera de fotos per retratar la seva expressió euforitzada.

La bibliotecària observava totes aquestes reaccions sense dir res. Ella, que amb els anys s'havia fet experta en silencis, va degustar les tres primeres peces calladament, assaborint la comunió de textures de cadascuna. Delicioses.

Va fer una pausa i va preparar-se per la darrera peça, el nigiri d'anguila, que havia merescut els elogis dels altres companys. Va entomar amb els bastons cap a dins la boca. I allà va esdevenir-se una simfonia de sabors que anaven del salat al dolç passant per unes ratlles d'amargor, tot dins una multicapa de textures: l'anguila gelatinosa, lliscant; les puntes caramel·litzades, endurides just poc més d'un mil·límetre cada vora; l'arròs de la base, en el seu just punt de cocció i condimentació en vinagre, compactat, donant suport i sentit al peix.
Quin sabor era aquell? El d'una felicitat passada. Tan aviat com el va reconèixer, va tancar els ulls i es va veure, de petita, fent el tràfec a la cuina de casa seva, tastant un flam, d'aquells que es fan al bany maria en recipients individuals, que havia preparat la seva mare i havia deixat sobre el pedrís refredant. Recorda que allò ho havia cuinat la seva mare per ella i per la seva família, amb l'amor que només espera que se sentin a gust i saciats de menjar, encara que mai se'n recordin de dir si era bo, i que bo que era el flam que has cuinat mare, que mai t'ho dèiem.

I es veia a si mateixa sortir corrents de la cuina, per haver tastat el flam abans no es refredés, sabent que no ho podia fer perquè li faria mal la panxa. I contenta de menjar flams casolans de la mare, que eren un postre que es feia per fer festa, no només per alimentar, sinó per fer feliços els altres i donar gust als llaminers de la casa.

Un record de felicitat li va omplir la volta del paladar, fregant-li les papil·les durant els dotze segons i mig que va retenir el nigiri dins la boca. Després, en empassar-lo, un estrany nus d'enyorança va provocar-li un parell de llàgrimes. En silenci, va tancar els ulls, contenint-se i implosionant per dins tot l'amor amb què cuinava sempre la mare.