Un lloc que no existeix, on van a parar històries i records i es guarden en rigorós desordre.
"Siempre imaginé que el Paraíso sería algún tipo de biblioteca" (Jorge Luis Borges)



16 de gen. 2013

El verí del teatre




Vaig descobrir l'Anna Lizaran a Escenes d'una execució,  de Howard Barker, producció del Teatre Nacional de Catalunya que va estrenar-se el 2001 i va estar en gira el 2002. En aquell moment el teatre de casa nostra estava en obres i funcionava com a tal l'aula magna de la universitat, amb uns problemes més que evidents de refrigeració i de calefacció (el públic es glaçava o es rostia, primavera i hivern, sense solució). Recordo estar a primera fila,  per haver-nos mogut tard a comprar les entrades, suant com un pollastre. Havia vist la sinopsi de l'espectacle: al segle XVII, Galàctia, pintora veneciana de renom, rep l'encàrrec del dux de pintar la glòria de la batalla de Lepant, i decideix reflectir en la seva obra tota la brutalitat de la guerra. M'hauria atret segurament això de "parla de la funció de l'art en la societat, de la responsabilitat dels artistes i de com el poder utilitza l'art".

A la primera escena  apareix Galàctia, vestida d'un vermell furiós i amb la cabellera deixada anar (s'havia de ser una dona de caràcter per dedicar-se professionalment a la pintura, i ser respectada com a tal, en ple segle XVII), conversant amb el seu amant, que li està fent de model. Model de nu, evidentment. Superada la impressió d'un nu masculí, integral i frontal només d'aixecar el teló, va acabar atrapant-me l'energia desbordant i la passió que imprimia l'actriu al seu personatge com a artista, brutal, honesta, valenta, enfront del poder incòmode amb la seva obra i el seu missatge. 

Anys després vaig gaudir-ne a Agost, també producció del Teatre Nacional. Ja estava avisada, no de possibles nus integrals a escena, sinó del terrabastall emocional que comportava la Lizaran dalt l'escenari amb una obra d'aquest voltatge a les mans, acompanyada d'una família de sòlids actors com Emma Vilarasau, Rosa Renom o Jordi Banacolocha (aquest etern secundari, mai l'he vist tan fi i tan humà), per citar-ne només alguns i sense voler-me oblidar de la resta. 

Esperava amb ànsia la seva Bête, homenatge al teatre de Molière i regal de comiat de Sergi Belbel com a director del TNC. Però ja no va poder ser. Els metges van fer-la baixar de l'escenari, i el vídeo és el testimoni dels darrers assaigs abans que Jordi Bosch assumís el repte d'estrenar l'obra, amb un clar missatge de "T'esperem Annita" que, malauradament, aquest divendres passat va esdevenir ja impossible.

Aquests dies de comiat s'han dit moltes coses, de l'Anna Lizaran com a bèstia escènica i dama del teatre, però agafo en prèstec el que en va dir Sergi Belbel a propòsit de la reposició d'Agost:


(...) No es conforma mai amb el que té. Sempre vol anar més enllà i per això arrossega sempre els que té al seu voltant (crec que per a un actor, donar la rèplica a algú com ella és, també, una experiència inoblidable). Perquè per a ella el teatre no és només una feina. És un acte sagrat, màgic, transcendental, al qual ella es lliura tota sencera, com un funambulista sense xarxa. No crec que existeixi a Catalunya una actriu més impúdica que ella, en el bon sentit de la paraula. I això és el que la fa realment especial, a ulls dels espectadors: no té manies absurdes de “diva”. Si ha de sortir desmanegada, ho fa sense problemes. Si ha de mostrar la part més fosca d’un personatge, ho fa sense contemplacions, mostrant-ne sense pietat les misèries, arrossegant-se pel fang i per la merda, si cal. I això és el que la fa única i el que ens deixa sempre bocabadats: (...)  és de les poques, poquíssimes, que és capaç de mostrar aquesta part més morbosa, tèrbola, i inquietant de l’existència humana. Ella aconsegueix, amb tots i cada un dels personatges que interpreta, introduir-nos en un territori límit, en una mena d’infern. Ens passeja pels racons més foscos i ens sacceja, ens colpeix. Ens fa riure amb la seva sana desmesura. Ens fa plorar amb la seva exquisida sensibilitat. Toca igual de bé allò gran com allò petit. La tragèdia i la comèdia dramàtica. Per això, veure-la en un escenari es converteix sempre en una experiència difícil d’oblidar.

 Hi ha un lloc al paradís per als actors i actrius que inoculen al públic el verí del teatre, que converteixen l'escena en veritat i catarsi. Gràcies Anna.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Digui, digui.