Per al meu amic

Hi havia hagut massa silenci durant els darrers mesos. Tant que havien compartit, tant que havien parlat, tant que havien viscut. Bons moments, i altres que no tant. Però havien deixat de parlar. Ella tenia la sensació que ell no la valorava gaire, que pensava que no era prou bona per ell. Li faltava potser brillantor, magnetisme. Però ella tenia altres dons, més discrets, més tímids. I sobretot, ella l'estimava, o l'havia estimat, profundament.

Des del darrer cop que s'havien trobat, ja no havien tornat a parlar. Ella se'l mirava de lluny, però no s'hi volia tornar a acostar, per no quedar en evidència altra vegada. Clar, n'hi havia que eren molt més bones...

Aquella tarda de juny hi havia  concert i van sonar, com a interludis, algunes de les delicioses Escenes d'infants de Robert Schumann. Aquelles meravelles de tres minuts de durada, com capsetes de música, com petits ous Fabergé, les havia anat aprenent els anys de conservatori, i sempre més l'havien acompanyada. Aparentment fàcils, tancaven dins seu petites miniatures d'infantesa, de la primavera de la vida.

I aquell vespre de juny, quan la primavera ja anava marxant a pas suau, regalant aromes de til·ler i llum de posta dolcíssima, es van retrobar. Ella s'hi va acostar. Sabia que hauria de fer el primer pas, ja que ell mai ho faria.

Es va produir un silenci. El sol abandonava el dia i resseguia les darreres teulades.

Ella va obrir la tapa del piano i va acaronar mentalment les vuitanta-vuit tecles del Yahama, negre, preciós però empolsat. Massa temps, massa silenci. Per què ella no s'hi havia pogut acostar abans?

I van tornar a conversar. Von fremden Ländern und Menschen. De terres llunyanes. Com dos amics que s'expliquen les vacances, els viatges, les vivències. Què tal? Com estàs? Què t'expliques? He estat aquí i allà, la ciutat de X és molt bonica, de l'illa de S no et pots perdre això, el que més em va agradar de T va ser... primer amb por i dubte, com les mans que busquen porugues, l'octava que no surt nítida, la veu interior que puja massa... però al cap d'una estona, acaben pensant -tots dos- que una amistat que havia estat autèntica i bonica, per què s'hauria d'haver perdut en el silenci...?

Al final, ella li  va passar una camussa per treure-li la pols i el piano es va deixar fer, agraït. Gairebé tendre, tenint en compte que era un piano dur i vertical de paret.