Un lloc que no existeix, on van a parar històries i records i es guarden en rigorós desordre.
"Siempre imaginé que el Paraíso sería algún tipo de biblioteca" (Jorge Luis Borges)



28 de març 2011

Wish You Were Here



Mentre posava en ordre la lletra P dels cds de música moderna -bé, moderna, moderna...- la bibliotecària va trobar aquella portada del Wish you were here dels Pink Floyd: al bell mig del que sembla un recinte industrial, dos homes se saluden donant la mà mentre un d'ells està en flames i l'altre ni s'immuta.

De com pots imaginar-te el paradís encara que visquis un infern, de com malgrat la por el cel pot ser blau, de com els rails de tren poden convertir-se en camps verds... i de dues ànimes perdudes, donant voltes com els peixos dins una peixera.

Massa records, massa imatges, massa enyorança en tres minuts i mig escassos de cançó, que havia complert  trenta-cinc anyets i no havia perdut un gram de potència. La bibliotecària va fer un breu repàs de les prestatgeries que quedaven fins a la lletra Z, i se'n va anar a endreçar les novetats de manuals d'informàtica.

22 de març 2011

Sección Autoayuda

Si fuera Paulo Coelho y no William Shakespeare el autor de Ricardo III, habría escrito:

- Un abrazo, un abrazo, mi reino por un abrazo!

13 de març 2011

Peter Pan

El Canto del Loco és (o era?) un grup de nois més o menys guapets, amb una legió de fans femenines i unes cançons entre ensucrades i gamberrilles però molt inofensives. Vaja, que tenen (o tenien?) tots els números perquè a la nostra bibliotecària no li interessessin especialment.

Però la nostra bibliotecària tenia present una cançó d'aquest grupet de nois (amb la inefable Amaia Montero) que li va posar banda sonora a un moment de la seva vida on la nostra bibliotecària estava, no sap si més perduda que derrotada, per dir-li que potser el seu riure podria véncer a tot el seu dolor. Des de llavors, havia procurat riure molt més i plorar o enfadar-se només en la mesura necessària. 



I ara escoltava el Canto del Loco de nou, que li (re)explicaven la història de Peter Pan, el nen que sempre es resisteix a créixer, per a gran desesperació de Wendy i inconfessable satisfacció de la fada Campaneta. Semblava, pel que diu la cançó, que el fet d'enamorar-se fa deixar enrera les criaturades i fa prendre la responsabilitat de pensar en alguna cosa o en algú més que un mateix. Si la nostra bibliotecària s'aturava a pensar, sentia el mateix  llampec blau que cada cop que pensava en aquell Peter Pan, de quants cops l'havia intentat estirar per la màniga per treure'l dels seus particulars Neverlands i de com sempre havia tornat a perdre'l darrera alguna fada menuda i esmunyedissa.

Com havia acabat la història? Peter Pan havia crescut? Wendy li havia dit "ja t'ho faràs"? Tornaven tots a Neverland? La bibliotecària va aixecar-se de la cadira, va anar cap a la secció de novel·la infantil, i va buscar la B de J.M. Barrie.

6 de març 2011

W.A. Mozart, Requiem, KV.626

(in memoriam iaia Lluïsa)




Corria l'any 1984 o 1985 que els meus pares em van portar a veure Amadeus, l'adaptació al cinema d'una obra teatral que explica, amb moltes llicències històriques, la vida del prodigiós compositor W.A. Mozart , i la seva rivalitat amb Antonio Salieri.
La pel·lícula, que ha aguantat prou bé el pas del temps, va suposar-me un gran impacte. No només per l'ambientació i el vestuari, que van merèixer uns quants Oscars; ni per la reflexió sobre el misteri del geni i l'acceptació de la pròpia mediocritat, missatge que s'entén amb els anys ; sinó, sobretot, per la música, aquesta banda sonora intemporal del geni de Salzburg.


El moment àlgid de la pel·lícula és la composició de la cèlebre Missa de Difunts o Rèquiem que un desconegut encarrega a Mozart i que aquest, malalt, esgotat i arruïnat, acaba pensant que serà per al seu propi funeral. Mozart intenta acomplir l'encàrrec, i Salieri, en execució del seu pla sinistre, l'ajuda anotant al dictat les notes que formaran la Missa. Mozart té tota la música al cap, o a l'ànima, i sap que se li acaba el temps per deixar-la escrita en el paper: l'Introit, el Kyrie, tota la seqüència... li dicta les parts dels solistes, la instrumentació, i a la pel·lícula sonen a la vegada amb la imatge, vinculant brillantment trama, text i melodies, en una atmosfera angoixant i malaltissa. Al final, com ja és sabut

(o no?)
...vet aquí el meu primer...
***********************SPOILER*****************************

Mozart no pot acabar el seu encàrrec, mor i és enterrat en una fossa comuna, i Salieri no pot apoderar-se de l'autoria del Rèquiem.


Tuba Mirum és una de les parts de la seqüència pròpia del Rèquiem a càrrec de quatre solistes que descriuen, des de la tessitura més greu del baix a la més aguda de la soprano, com si des dels inferns s'elevessin cap al cel, com serà el Judici final*.


La versió és 100% vienesa, setantera, però els quatre solistes i la direcció de Karl Bohm són fantàstics. Espero que en gaudiu.


*Com diu sant Joan de la Creu, «al capvespre serem jutjats en l'amor».