Un lloc que no existeix, on van a parar històries i records i es guarden en rigorós desordre.
"Siempre imaginé que el Paraíso sería algún tipo de biblioteca" (Jorge Luis Borges)



26 d’abr. 2017

Llegenda àuria (psicosomàtica)

La Llegenda àuria (Llatí: Legenda Aurea) de Iacopo da Varazze és una popular col·lecció d'hagiografies o Flos Sanctorum això és, vides de sants, que van ser de gran difusió al final de l'edat mitjana. La seva recopilació sembla que fou al voltant del 1260. (font: Viquipèdia)

De la Llegenda Àuria se n'ha fet especialment famosa la figura de Sant Jordi, caracteritzat com un cavaller de la Capadòcia (avui Turquia) que va anar a combatre un drac que tenia per costum cruspir-se els vilatans del lloc on s'instal·lava a fer mal. L'acció de Sant Jordi va salvar la filla del rei, que, vés per on, havia de ser la següent a ser devorada pel drac. De la sang del monstre va néixer un roser vermell, element que a la cultura grega ja representava l'amor. Algunes versions diuen que Sant Jordi es va casar amb la princesa, altres que va dir que moltes gràcies però no volia compromís que ara mateix per ell no era un bon moment per plantejar-se res.
Sort d'en Joan Turu, que ens actualitza la llegenda àuria als nostres temps

I d'aquí va venir el costum de regalar roses vermelles a l'estimada, hàbit que ja ve documentat des de l'Edat Mitjana i que s'ha anat estenent fins a crear parades efímeres de floristes per un dia a cada cantonada de la diada. 

Ho arrodonim amb la idea d'uns editors catalans espavilats que als anys 20 van veure que el 23 d'abril coincidia, suposadament, amb la mort de Cervantes i de Shakespeare, i ja tenim la festa del llibre i de la rosa que avui ens fa sortir, sigui feiner o festiu, plogui o faci sol, a passejar pels pobles i ciutats del nostre país, a comprar roses o deixar que ens les regalin, i a pujar els índexs de venta del sector del llibre, i a debatre sobre autors mediàtics i no mediàtics, sobre les relacions i l'amor, i en definitiva, a fer que Sant Jordi sigui un dels dies més singulars del nostre calendari.

Sant Jordi és una diada ben bonica, pensa la bibliotecària, si no tens problemes psicosomàtics amb les mostres d'afecte. Se'n recorda dels temps de l'escola, quan els feien escriure poemes i participar en concursos literaris. Era divertit. A la feina també li regalen una rosa, si cau en feiner, com si s'hagués de creure que allà t'estimen. El pare porta una flor a les que ja no hi són, i també a les que hi són. I ja està. 

Algun any un amic li n'hi havia regalat una, de rosa, però es va oblidar que precisar que era un amor d'amic i no de l'altre i, bé, la història ja ha prescrit i ja no li n'hi ha regalat cap més. 



La bibliotecària rega el roser i llegeix els llibres que s'ha regalat. Per un dia, cal mirar la flor i no les espines.

7 de març 2017

l'habitació del pànic

L'habitació del pànic era la meva favorita de tota la casa.

Per anar-hi no feia falta sentir pànic, era suficient amb una mica de tristesa, d'angoixa vital, de melangia, de ganes de dormir i de no viure més, o fins i tot una sensació dispersa de dolor i de migranya. Fins i tot era bo d'anar-hi si s'havia acabat la xocolata del rebost.

A l'habitació del pànic hi podies passar el matí, la tarda, la vesprada. Sense fer res de concret, divagar, llegir tonteries al mòbil -hi havia una xarxa wifi potent i oberta -, mirar la televisió, escollir entre pel·lícules ximpletes de la Jennifer Aniston. Hi havia endolls, aigua, suc de fruites, a vegades fins i tot cervesa i patates fregides de bossa. 

El millor de l'habitació del pànic era el sofà. Immens, de color roig que havia volgut denotar elegant luxúria, amb un punt incòmode. Estava deformat de tant asseure-s'hi, ajeure-s'hi, abraonar-s'hi, repenjar-s'hi. Els coixins eren o massa rígids o massa flonjos, sens punt intermedi. Els coixins flonjos presentaven les més variades deformitats, com una parada dels monstres qualsevol. Era impossible asseure's al sofà i mantenir una postura digna: després es va saber que hi havia dispositius invisibles per tal de convidar l'usuari a ajeure's, a perdre la dignitat, a dormir-hi a plena llum del migdia.

Un cop el sofà havia atrapat l'usuari i el feia dormir, entrava en un túnel ple de somnis estranys, inexplicables per a l'exterior, i quan l'usuari despertava, tenia una estranya sensació d'haver estat robat, assaltat, però sense violència, amb la subtilitat del bon carterista. El sofà era un dispositiu de robar el temps. L'usuari creia trobar-se en un lloc segur, com indica el fet de ser "l'habitació del pànic", i en canvi en sortia amb un temps preciós, d'hores, de dies, manllevat i sense possibilitat de recuperar-lo.

Totes aquestes dades van sortir a la llum tangencialment en una investigació sobre corrupció urbanística que afectava la finca. El jutge va desestimar presó provisional per al sofà, i si ningú ha desmantellat l'habitació del pànic, ha de seguir allà, temptant a tothom que s'hi acosta.
 

6 de febr. 2017

Crim i càstig

DENÚNCIA

Aquest text va sorgir del curs Aprendre dels millors impartit a l'Obrador de la Sala Beckett per l'Esteve Soler el curs 2015-2016 i  representat com a lectura dramatitzada a la Sala Beckett el gener de 2017

(Escena. Un home, sol, amb una motxilla a l’esquena. Va vestit pobrament, mal afaitat, roba vella i desgastada, però amb el posat digne d’algú que camina arran del precipici però no hi cau. Es dirigeix a una agent policial, que hauria d’estar situada on hi ha el públic)

Escolti, faci el favor, que vull posar una denúncia. (pausa) Sí, em roben. Em roben cada dia. Els del pis. Em roben el menjar i la llogatera no els carda fora. N’estic fins els collons, òstia puta, perdoni senyoreta, però és que em fan enfadar aquests fills de la gran puta que em roben el menjar. (pausa) Que on? Miri senyoreta jo visc... jo he viscut a molts de puestos, sóc un cony d’home de món... jo vaig néixer a cal Ganxo de Vilomat, ja ho pot buscar al mapa, un cony de poble que no se’ns hi havia perdut res... no tinc pare, i la mare que en pau descansi (se senya) va marxar a fer de minyona a la capital. Quan jo era petit vivíem a la Barceloneta, lloc de mala gent, que no té res a veure amb el que és ara que no la coneix ni la mare que la va parir... doncs miri jo vaig viure fins als disset anys al carrer del Almirante Churruca, que es deia llavors... vaig anar a la mili, la mili de debò i no el que van fer fins que la van treure i ara pugen tots mig maricons. D’allà a la marina mercante, a voltar món, i roda el món i torna al puto Born, que al 1980, fixi-s’hi bé, al 1980 no era el que és ara, era un cau de rates i de putes, diuen molt del Xino i del Distrito Quinto però al carrer Vermell i al Pou de la Figuera la droga també se les campava. Sí, allò sempre ha estat un forat de merda. Ho era llavors i ho és ara, perquè per molt que diguin els carcamals de l’ajuntament, que si hort dels veïns que si hort de les veïnes, és un puto forat de vergonya de merda. I ho és i ho serà, però escolti, un té la pobra pensió que té i no pot llogar-se el palau de l’Urdangarin. 

 
Miri, que amb el que cobro em dóna per una habitació, amb dret a cuina, sí, amb dret a cuina, a casa de la Paquita Ribas. Que qui és la Paquita Ribas? La meva dispesera. Ella no vol que se sàpiga, però era puta. Una puta que volia anar de fina i no arribava a mitja fulana. Sort en va tenir d’un que li va posar un pis al carrer Sepúlveda. Un pis lleig de collons, amb més pretensions que una majaraní (pausa)... Lleig de collons i amb una pudor... no sé què en fot de tants de calers que ha de tenir. Però ja es veia, que era un pis de fulana. I que encara deu fer senyors si l’apreta la gana, perquè ja en treu de pasta rellogant habitacions, però la Paquita sempre en vol més. Deu tenir algun fulano jove per mantenir. La Paquita sempre en vol més, per molt que els calés no li compren la classe ni li netegen l’aire de fulana. I es creu que no... Ara porto quatre anys al forat aquest que ens relloga al Pou de la Figuera, no pensi eh, que sóc honrat encara que pugui semblar un pelacanyes. Pago puntualment quan puc. Cent quaranta leuros que em costa i la molt putarrassa que em vol pujar el lloguer. Que quan m’ho torni a dir... amb el que passa ara ja en tinc els collons plens. 


Això abans no passava. Soms sempre tres. Tres inquilinos. Els altres dos han anat variant sempre. Però ara els altres dos són fixes. I collons no marxen ni amb aigua calenta. No són moros ni rumanus ni negres ni res d’això eh. Que no sóc racista, que no cal que ho sigui si amb la merda que tenim aquí ja n’hi ha prou. Són d’aquí, diu la Paquita, però no sé d’on collons han sortit. De quina puta claveguera de merda de Barcelona, s’han escapat. Són uns putes i uns fures, que sempre dormen quan jo estic al pis, que mira, millor per mi i que els hi besin el cul que no els vull ni veure. Però quan no hi sóc els fures es deuen despertar amb gana, qui els va parir. Que no els van parir, que els van cagar. (pausa) Bé, torno als fets denunciables, senyoreta. Resulta que tenim una nevera. Dic tenim però és de la Paquita, ja sap, la dispesera que és puta. Cada inquilí hi pot posar el menjar, no es pensi que sóc en Ferran Adrià o aquell que cuina que surt a la tele i es fot tanta droga, però a mi m’agrada fer-me uns ous ferrats, una sopa, unes sardines quan és el temps... un iogurt de fer cagar... ja m’entén... i tenir-hi les meves cerveses en condicions.



 Sóc un senyor, de gustos senzills, però cony, de menjar no me n’estic. Doncs ja no puc posar res a la nevera, que se m'ho foten. Se m’ho foten tot. Van començar amb els ous, en comprava mitja dotzena, i pam, cada dia quan tornava de fer la volta, un ou menys. Que no em dedico a contar els putos ous, eh, però que els meus quartos em costen, i em carda ràbia que algú se’ls foti. Que si és per gana, que m’ho demanin, però així pel morro, no hi passo, que no sóc la Tresa de Calcuta. Vaig pensar que potser es pensaven que eren seus. 
Són gent molt estranya, ja li dic que no sé d’on cony els ha tret la Paquita. I vaig posar-hi el nom. Millor dit la inicial. Cony, així es veia que eren meus. I a sobre se’n cardaven de mi. Que què feia posant el nom als ous. I vaig dir que no me’ls toquessin, que eren meus, i que si en volien se’ls compressin, i vinga a riure els carcamals. Els ous. Les cerveses. Els iogurts.







Un dia els fills de puta, que els hagués matat, em van deixar tots els iogurts buits però amb la tapa posada, i quan en vaig voler agafar un, pam, buit, que si hi arriben a ser els foto escales avall que es trenquen l’espinada i s’acaba el cuentu. És que... els molt fills de puta cada dia em fotien una cosa o altra. Al final vaig pensar a guardar-m’ho tot dins l’habitació, que hi tinc candau. Però va passar que em va atropellar una moto dels collons i vaig haver de passar quinze dies a l’Hospital del Mar i quan vaig tornar, tot el menjar s’havia fet malbé: tenia pernil dolç, però que fotia una pudor que semblava que tingués un porc mort a dins el quarto. I vinga a riure. Els hagués xafat el cap, els hi hagués tallat  els collons. No tinc altre remei que posar les coses a la nevera i vigilar-les bé. Però ja els hi he dit que s’ha acabat el bròquil, càsum coi, que entre el menjar que llenço i el que em foten, els calés se me’n van a la merda. I els hi he dit, me’n vaig als mossos, la mare que us va parir, i us foto una denúncia que la Paquita us fotarà al carrer. Què diu, que no hi poden fer res? (pausa) Que no és assumpte seu? (pausa)


Què cardeu la policia doncs? (pausa) Us dic que em roben, que fa temps que em roben, que es un delito continuado de robo i em veniu que no hi podeu fer res? Doncs potser si agafo els desgraciats aquests i els tallo a trossos i els congelo en tàpers, potser sí que fareu alguna cosa, no? Càsum tot!

(Fa un gest d’indignació i se’n va pel fons de l’escena)

23 de set. 2016

Ho'oponopono (i III)


Ho sento, t’estimo, perdona’m, gràcies... 
tot això és meu però ho volia deixar aquí, per favor, estimat, amor, recull els meus records, que algú recordi que vaig viure.

I per tu, només dir-te que em sap greu que això acabi aquí, quan tot just començava la nostra història, si és que em permets que en parli com una cosa “nostra”. No m’he impregnat prou de la teva olor, no sé encara quin és el teu somni recurrent, si tens el mateix calfred que jo quan escoltes Nessun Dorma, què et passa pel cap quan no penses en res... sabies que jo hi tinc música, al cap, quan no penso en res?

Penso en els viatges que ens quedaran pendents, les ciutats on mai ens llevarem, els carrers farcits d’olors d’espècies o de gent que fa bullici que mai trepitjaré amb tu, els temples on no entraré, les glaceres i les muntanyes i els deserts, les tardes a la vora dels rius i els llacs i els mars i els oceans de tot el món, els sopars que ja no farem, les nits de cine o de teatre o en vetlla que no tindrem.

I les músiques i les veus que no escoltaré

No t’hauré vist mai arreglant bicicletes ni muntant un moble d’ikea ni canviant bolquers

Em sabrà greu no haver tastat prou els teus petons

Em sabrà greu no haver tingut un fill, o una filla, amb els teus mateixos ulls

Però en la imaginació ho sé i ho veig i ho escolto tot

No pujarem a cap altra muntanya ni compartirem més paisatges. Si et dic que estaré al teu costat d’alguna manera, serà perquè estaré en el teu record.



Que no sigui un drama si m’oblides, serà senyal que la vida per tu continua, què hi farem.

No hi haurà més copes de vi ni m’explicaràs altre cop la diferència entre garnatxa i carinyena, ni complicitats entre cerveses ni nits de festa. No m’entrarà més el riure fàcil ni em vindran ganes de ser tots els personatges que veig a l’escenari. No faré un Shakespeare ni un Guimerà ni tan sols un monòleg d’aquells de microteatre (que són digníssims eh i en quinze minuts pots concentrar una vida i sinó digue’m què estic fent ara mateix)

No et proposaré més d’anar a escoltar Marta Argerich fentveure que Mozart és fàcil, com si un geni fos comprensible i aprehensible per una ment mortal, no podré dur-te finalment a escoltar Gardiner i el seu Bachfinalment diví, alfa i omega, arquitecte de la música. No escoltarem més les Kinderszenen de Schumann ni la banda sonora de Gladiator al sofà de casa mentre no fem res més que veure caure la tarda

No tornarem a ballar junts per primer cop, no tornaré a posar la mà sobre el teu clatell per primer cop

No tornaré a somiar que et conec, que saps qui sóc, que hi ets, que m’estimes, que llegiràs aquesta carta

Estem caient

De molt amunt

Estem caient
(Fos a negre. Se sent un impacte molt fort. Veu en off)

Ho sento,

t’estimo,

perdona’m,

gràcies.